Selfie al meu despatx "d'adjunta" de la Diputació de Girona |
Encara recordo les paraules de benvinguda del
col·lega del Punt Avui: “no et faré cap breu
perquè el teu càrrec és tan buit de contingut que no val ni la pena, no sabria
què escriure…” "Hòstia, li vaig dir, quina rebuda!" En el fons vaig agrair aquella
sinceritat ferotge, totalment mancada de delicadesa, i vaig enfilar la pujada
de Sant Martí amb una barreja d’il·lusió i vertigen, tal com ha de ser, amb
tots els sensors en posició ON i pensant que jo era incapaç de estar en un lloc
escalfant una cadira, mare meva, però si jo el que necessito és Rock and Roll!
Era la primera vegada que algú em contractava
no pel que havia fet sinó pel que se suposava que havia après entre línies en
totes les feines que havia encadenat al llarg dels meus gairebé 20 anys de
carrera professional. Era la primera vegada que treballava a l'altra cantó,
també conegut en l’argot periodístic com “ el lado oscuro de la fuerza”, un
territori que només coneixia des del periodisme actiu a la ràdio o la tele. I
era la primera vegada que feia equip, colze a colze, amb funcionaris al servei
d’una institució pública, una gran responsabilitat i un gran repte.
I a poc a poc, aquell despatxet del primer pis
de Can Forn amb vistes a la Mare de Déu del Carme es va convertir en casa meva.
A poc a poc vaig anar coneixent a tothom, i puc dir que, en ocasions, aquell
meu despatx semblava el camarot dels germans Marx. Mentiria si us digués que
tot han sigut flors i violes, però també mentiria si no expliqués la gran
complicitat que he trobat, en tots els departaments, de professionals
fantàstics amb ganes de fer coses, de tirar endavant projectes, que només
necessitaven algú que els escoltés, els injectés una dosi extra d’energia i els
connectés amb la persona adequada.
Plegats hem tirat endavant projectes la mar d’engrescadors,
els que em toquen directament a mi, la posada en marxa de les Xarxes Socials, l’organització
de tot l’univers social ddgi, i la creació del blog ddgi ( pendent d’estrena).
Em vaig adonar que ningú sabia què feia la Diputació per les persones, i la
millor manera d’explicar-ho era a través de les xarxes socials, amb un
llenguatge planer, amb unes fotos on els protagonistes fossin els ciutadans i
així, de mica en mica, la Diputació de
Girona va passar a ser una de les primeres
Diputacions de l’Estat Espanyol en comunicació social. També estic
especialment orgullosa d’haver estat a la gènesi del segell de qualitat
agroalimentària Girona Excel·lent, un projecte d’equip que m’ha permès conèixer
i interactuar amb professionals que avui ja són amics meus.
Ha sigut un màster intensiu d’un any i 7 mesos
que m’ha fet avançar com a professional
i com a persona. Confesso que cada cop que algú em demanava el càrrec em
costava recitar “sóc l’adjunta a la cap de gabinet del president”, em veia a mi
mateixa com una rèmora, sempre adjunta, jo que sóc la mar d’independent! Però
al final, ja només deia “sóc l’adjunta”, i donava la targeta. Per la gent de la
Dipu sóc senzillament la Clara, la morena i alta de rialla de sèrie.
Gràcies a tots i a totes els que us heu creuat
en el meu camí d’adjunta, no vull dir noms perquè segur que em deixaria algú
important, m’emporto només les coses bones, les altres, poques, m’han fet més
forta. Me’n vaig convençuda que ho he donat tot, i confesso que m’ho he passat
molt bé ;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada